Teatre de vesprada, teatre de maig, teatre al carrer (1) : “El acto más hermoso del mundo” i alguna cosa més

Teatre de vesprada, teatre de maig, teatre al carrer (1) : “El acto más hermoso del mundo” i alguna cosa més

HÈCTOR COLLADO

El festival 10 Sentidos: arte e integración, nat a 2011, celebra aquests dies la seua sisena edició. Així es materialitza una trobada entre la ciutat i qualsevol forma d’expressió artística, com ara el teatre, les arts plàstiques, la literatura, la música i el cinema; es planteja, doncs, la col·laboració entre el treball dels sectors creatius i les inquietuds i necessitats de la societat civil. Les seues eines: visibilitzar i apropar. La seua finalitat: normalitzar les representacions d’aquells que han estat rebutjats injustament per la història,  fent de la participació ciutadana un instrument de comprensió i sensibilitat.

 

 

Al text on s’explica la convocatòria d’enguany, ‘Por Mayores’, llegim:

pretende fijar su mirada en el paso del tiempo y reflexionar sobre cómo cada ser humano se enfrenta a esta situación en su vida, asumiendo nuevos roles y nuevos escenarios, que no siempre son sencillos de encajar. Así mismo esta edición quiere rendir tributo a nuestros mayores, convertirlos en protagonistas, y demostrar la importancia y relevancia que siguen teniendo en cualquier comunidad.

El lema de la edición 2017 tiene como objetivo desterrar la idea del envejecimiento como un periodo de pérdidas y centrarse en las oportunidades y fortalezas que pueda ofrecer esta etapa de la vida.

El Festival 10 Sentidos pretende desterrar connotaciones manidas asociadas con la acción de envejecer y reivindicar nuevas miradas, más atrevidas, más desconocidas, más sorprendentes. La cita dará voz a nuestros mayores, homenajeará sus trayectorias, escuchará sus necesidades y las relacionará con las de otras personas de diferentes edades.

En NC no hem perdut l’ocasió de gaudir d’un parell de propostes escèniques a les quals oferim un aplaudiment honest i un comentari afectuós.

EL ACTO MÁS HERMOSO DEL MUNDO: CADA TABÚ, UNA MENTIDA

IDEA, DIRECCIÓ: Maribel Bayona, Rafa Palomares, COREOGRAFA: Eva Bertomeu, ACTORS I ACTRIUS: Juanjo Tomás, Valentí Piñot, Isabel Requena, Arantxa Pastor, Henar del Paso y MªÁngeles Abad, DRAMATÚRGIA : Maribel Bayona, Rafa Palomares, COL·LABORADOR: Juan Mandli, MÚSICA: Vickyleaks, VESTUARI: Kika Garcelán, IL·LUMINACIÓ: Jose Carlos Bellver
DISSENY AUDIOVISUAL: El Vincle Produccions, DISSENY DEL ESPAI ESCÈNIC: Los Reyes del Mambo, DISSENY GRÀFIC: CasmicLAB, DISTRIBUCIÓ: TDJ Producciones, PRODUCCIÓ: Araceli Isaac/Jacobo Pallarés/ Mar Riera, PRENSA I COMUNICACIÓ: Araceli Isaac/Jacobo Pallarés.

Cos, no faces només memòria de quan fores amat,
no recordes només els llits on et gitares.
També recorda aquells desitjos que per tu
centellejaven als ulls innegablement
i tremolaven en la veu (…)

Konstantinus Kavafis

Teatro de lo Inestable, immediatament desprès d’endinsar-se en un projecte al voltant de la joventut, “diarios de adolescencia”, produeix en valencià “El acto más hermoso del mundo”: “un viaje a la vida sexual placentera en la vejez”, és a dir “una propuesta escénica instalativa en tono poético y testimonial, que indaga en la relación de lo íntimo del sexo con lo público de la calle o la plaza, que se interroga sobre los mecanismos del tabú y de la represión sexual, y que se manifiesta con libertad de expresión artística”. Sembla complir amb allò que anuncia:

Salir a la calle y tomarla, embellecerla y educarla con una propuesta escénica protagonizada por ancianos, con ancianos que bailan, hablan, accionan, jadean y gritan, que se desnudan emocionalmente y hablan del sexo como celebración de la vida, como el don que poseemos y que siempre se empeñaron en reprimir, como un acto de placer y de amor por consentimiento y deseo mutuo, de preliminares y de orgasmos.

El perquè és ben senzill: “El acto más hermoso del mundo es una afirmación del cuerpo sensible y erótico de la vejez por medio de cuerpos que se muestran, que bailan y que besan”.

Com moltes obres de la companyia, la representació s’estructurava com un conjunt d’itineraris on el públic, per a gaudir d’una sèrie de peces curtes, s’havia de desplaçar. Relacionades entre elles per el nexe intencional de l’obra, dinamitzaren i ampliaren les possibilitats d’un guió al obrir la porta, de bat a bat, a l’exercici de l’analogia i la diferència, referències recursives i creuament de símbols que exercitaren la sensibilitat dels espectadors: el llenguatge de les flors, per exemple, botava de peça a peça com també la importància fonamental de l’escolta en la projecció d’una memòria afectiva . La distribució per itineraris, a banda d’assolir una resposta enginyosa per un espai escènic que havia de combinar la intimitat i allò públic, creà un efecte únic al eixir al carrer i integrar-se dins d’un espai dotat d’una significació central dins de la ciutat. Tothom sap que la Plaça de l’Ajuntament, no representa només l’espai més transitat pels passejants i turistes, també ha estat un lloc emblemàtic del poder municipal, i on aquest ha estat qüestionat per la mobilització ciutadana.

Si temin en compte altres produccions de la companyia-“el acontecimiento: espacios de resistencia”, el recurs al recorregut es tracta d’una estratègia d’eficàcia provada on els integrants del públic també poden interactuar entre ells sense la rigidesa de la disposició escènica convencional. La representació es fa més propera i també més imprevisible, característiques molt apropiades si tenim en compte el contingut de l’obra; treta de Espacio Inestable, fou la plaça de l’ajuntament l’escena d’una València que reivindica la dignitat d’amar-se sense amagar-se, possibilitant i fluïdificant la diversitat de composició d’un públic no composat només per un grup tancat d’incondicionals: també s’uniren passejants, guiris, curiosos. Érem també un públic de composició eventual. Nosaltres també un esdeveniment proper i imprevisible.

“Aflorar i altres qüestions importants” va ser un començament perfecte. L’actriu Isabel Requena, que semblava integrar-se en el plànol local com a florista retirada, també en un plànol simbòlic com coneixedora del llenguatge de les flors. Va lluir-se i transmetre una lliçó magistral amb un saber-fer indispensable per al funcionament del espectacle, un relatar i apropar experiències desconegudes que havien d’eixir a la plaça com un acte de cura i veritat. El seu personatge ens explicava com ella fou una de les primeres dones en separar-se desprès de la mort de Franco, com havia gaudit i cultivat la seua sexualitat, la seua promiscuïtat en sentit ample i etimològic de desobediència. Així, Isabel, planta d’exterior, cultivava el centre del seu plaer, l’única rosa que no envellirà.

Desterrant la gelosia del seu lèxic i sense una gota de mala sang, la interpel·lació directa al públic va resultar un pacte comunicatiu fonamental. Junt a “Retrat apassionat”, conformava allò que podem catalogar com “intimitat transferida”. Aquestes peces on els personatges transmetien de viva veu la lluita per la intimitat eren les vessants  de l’espectacle que més càrrega ideològica comunicaven: el seu joc, desdramatitzar i acceptar com una proclama la dialèctica entre la finitud dels cossos i allò essencialment passatger “como después de acordado da dolor”: el plaer. És clar: parlem d’una ideologia dels afectes que s’entén amb la màxima  gnothi seauton de Tales de Milet: “fes cura de tu mateix”, però també amb la marxa d’una estratègia de representació que mai no l’imposa, ben al contrari: l’aconsella, la diversifica. Isabel fa cura de sí amb la promiscuïtat. Al fons, una reivindicació de l’Eutanàsia, Isabel és epicúria sencerament. Collige rosas, però de virgo res.

Després, ens dirigiren vers una caixa enorme amb una advertència, “muy frágil”. Dintre, els gemecs de Juanjo Tomás i Henar del Paso reprevesentant “Post-coito”;  presenciàvem, doncs, una escena que podem anomenar com de “intimitat reconstruïda o mostrada” on una parella-de-tota-la-vida feia memòria de tots els moments viscuts desprès de fer l’amor, un pas evocatiu pels referents culturals compartits, un cant esperançat del present però també orientat vers la nostàlgia futura de ja no poder compartir el plaer. Era una conversa elaborada i a la volta semblava espontània. L’espectador, literalment, havia de traure el cap i acceptar que el món que aquella parella compartia no es podia escoltar si no era apropant-se sense interrompre ni molestar. Com presenciant la fragilitat d’una estona d’enyorança i de trànsit, d’un temps catalític on la petite mort ve a ser, com en el cas d’Isabel, la més desitjada. Una proposta pròdiga amb detalls que més que projectar versemblança omplia un espai rarament representat i a sovint tractat com a tabú, pense que fou la més aplaudida, potser la més simpàtica.

En tercer lloc, “Somnis trencats” fou per a mi una peceta perfecta. Assegut, l’espectador escoltava com la veu d’una dona descrivia l’espai que envoltava l’entorn de la Plaça de l’Ajuntament a un interlocutor, subtext ple d’un fum de vida compartida: l’ Estació del Nord, l’Edifici de correus, els barets i els carrerons. En front de les cadires on sèiem tres cartells blancs i, respectivament, les paraules “passió”, “banc”, “bicicleta”. Quan Arantxa Pastor i Mª Ángeles Abad reposen tranquil·lament al “banc” comprenem que estem front al retrat de dos velles amants de tota la vida, de dos amigues d’intimitat total que ixen del seu amagatall quan una d’elles pateix d’Alzheimer i no pot ni tan sols parlar ni menejar-se si no és amb l’ajut de la seua antiga partenaire. “Somnis trencats” és una escena completament plausible, integrada completament a l’espai de la representació i accedim a ella gràcies als micròfons que amplifiquen la veu de la seua protagonista, qui regala les seues últimes esperances, viatges imaginaris, a la que fou la companya de la seua vida des d’un moment on l’acceptabilitat de tot allò era inimaginable. El monòleg no és en aquesta ocasió per a nosaltres i no es construeix com tal perquè assistim a la fabulació d’una tendresa atenta, valenta que tracta de salvar el buit d’una memòria, la de les paraules i les coses, la de les coses i els esdeveniments mentre no es perd el tacte, la proximitat d’estimar-se. “Intimitat reconstruïda” sí, però també intimitat que resisteix, com un pacte de fidelitat del cos, com un pacte de fidelitat del cos, quan tot pareix perdut.

L’última peça, “retrat apassionat”, a càrrec de Valentí Piñot venia a plantejar-nos un personatge simpàtic, solitari, bisexual i una mica somiatruites. Ell, un fotògraf analògic com els d’abans, apassionat per retratar la cadència de l’instant, el punctus o eixa forma de ferir-nos que té la bellesa com diria Roland Barthes, barrejava l’assumpció sincera del pas del temps amb l’alegria d’haver capturat l’instant. La interacció amb el públic també va ser fotogràfica i ens va incloure a la seua galeria peculiar d’afectes. Valentí va transmetre pura energia.

El recorregut tenia com punt d’arribada una coreografia final, on tots els grups ens reunirem. Realitzada al caliu d’un taller amb persones majors va consistir en una “Celebració” en la que, en acabant, tothom estava convidat. S’omplí la plaça de flors al cap i de música en un paral·lelisme perfecte amb les intencions del projecte.

La naturalitat al llenguatge ha estat assolida per Rafael Palomares i Maribel Bayona, i quan els companys de Teatro de lo Inestable barregen la seua vessant meta-teatral i íntima, eixa del vincle i la ferida, amb la naturalitat quotidiana amb la que totes fem front als grans problemes que en assetgen, construeixen funcions memorables. Ara mateix s’ha de dir, i és ben cert, que podem presenciar un dels millors moments d’una companyia que ha tingut que sortejar moltíssimes dificultats però sempre ha estat decidida a avançar, a donar el pas següent. Aquest és un exemple d’un equilibri elaboradíssim entre teatre de tesi i un teatre divertit i humà, de circumstàncies i de personatges sencers.

Juraria que aquesta tasca ha segut desenvolupada molt a prop dels actors i no precisament imposant-los cap text tancat i irrenunciable, més bé nodrint l’espectacle amb la seua saviesa i experiència, com apunta l’esperit del festival.

Hem vist personatges plegats a la realitat perquè la realitat dels actors, l’experiència, sembla haver segut el sòl que ha nodrit fonamentalment la dinàmica prèvia de creació. Tanmateix, la producció paral·lela d’una sèrie de vídeos que, a més d’anunciar l’espectacle, ens deixen veure part d’aquest procés creatiu. No deixa de ser un altre acte d’embelliment de l’espai públic, ara el digital que sempre ha estat usat per a cobrir la realitat amb els interessos d’un capitalisme d’obsolescència dels cossos aproximant-los als bens de consum i ara reclama la dignificació civil d’altre tipus de representacions de la malament anomenada tercera edat.

Així, “El acto más hermoso del mundo” no és un assumpte tractat amb paternalisme o victimisme de cap tipus. Altrament, els esforços dels guionistes s’orienten cap a la transmissió d’una lliçó fonamental: s’ha d’aprofitar el moment, carpe diem com diria el poeta. Això garanteix la frescor d’un treball de creació cooperativa que només plantejant un cant a favor del sexe en la vellesa ja té motius per a incomodar a molts. Malgrat que tothom, i jo el primer, haja abandonat la plaça amb una sensació plenament satisfactòria, pense que també haguera segut important reflectir que els terribles efectes, les inèrcies sociològiques d’una repressió sexual institucionalitzada a l’estat espanyol com fou la franquista -recordem la llei de vagos y maleantes– no sempre foren vençuts amb el seny i la dignitat dels personatges que poblen “El acto más hermoso del mundo”. És cert que Mai no ens sobraran exemples d’independència i qualitat moral com la d’ells, però tampoc mai no en faltaran de cossos i instints castigats per instruments del terror nacionalcatòlic com ara el pecat, l’obscenitat i la vergonya. El buit no li resta qualitat al gest, com tampoc el fet de que s’haja conduit el espectacle amb una façana amb regust a metges, hospitals i medicines que no fan justícia a un missatge principal tan ben aconseguit. El símil, llançat mitjançant les bates dels acomodadors i un programa editat com un prospecte farmacèutic,  pot ser transparent: el sexe sense complexes, l’acte més bell del món, com a remei per a confrontar la vida i la seua fi; fins i tot, es pot entendre l’obra com un contra-discurs enfrontat al paradigma biomèdic de d’infermetat com mitjà de control dels cossos dels nostres majors; però no, no em va semblar apropiada l’idea de tractar la vellesa com un fenomen associat a la medicina. Potser les meues manies no me les trauen els metges; com dic, açò no es un demèrit de l’obra ni dels professionals i voluntaris que hi han participat.

Com una corol·la que mai no cau, la sensibilitat tàctil d’uns dits que mai no envelliran a l’hora de fer-nos arribar el món, el clítoris, la rosa o la flor que hem de tractar bé i fer-ne cura. Així ha segut amb el cas d’aquesta producció: han sabut fer de la dimensió més fràgil que conforma una persona una fortalesa puixant i manifesta.

Els actes, les escenes mínimes que composaren el recorregut del passat dia 13, venen a afirmar una frase de la Celestina: “que lo ál [l’altra cosa] ya lo fazen los asnos en el canpo”, és a dir, el plaer sexual té una dimensió afegida d’intimitat i de pacte, de diàleg i de comprensió lúdica, d’aventura desitjada. Jo pense que nosaltres la podem interpretar al caliu d’una de Carol Hanisch: “Allò personal és polític”, per què? Perquè molts ignorem que els nostres majors, i més encara les dones que seuen amb nosaltres el diumenge si tenim eixa sort, han d’haver conquerit la sobirania de la seua intimitat o bé mai no l’han tinguda, el poeta ja ho ha dit: “la carn vol carn”. Un fet incontestable, cal saber-ho bé per a “saberse conocer” com Melibea, per sobre els retors de mala sang, contra l’heterosexisme més fastigós.

UNO

IDEA I DIRECCIÓ: Saioa Fernández y Eduardo Torres, COREOGRAFIA: Saioa Fernández , Sheila Ferrer y Eduardo Torres, BALLARINS: Saioa Fernández, Sheila Ferrer y Eduardo Torres, DRAMATÚRGIA: Saioa Fernández y Eduardo Torres, MÚSICA: Manuel Dabove, VESTUARI: Delrevés, IL·LUMINACIÓ: Genis Morral, DISSENY ESCENOGRÀFIC I ESCÈNIC: Delrevés, DISTRIBUCIÓ I COMUNICACIÓ: Vicens Mayans (Agente129)
La companyia de dansa Delrevés oferí a les 20:30 un espectacle arriscat i de molt difícil concreció. Tornava ja cap a casa quan m’adoní de que centenars d’espectadors quedaven perplexes mirant en direcció contrària d’allò que en principi em semblava un concert.

Era açò el que estaven veient, a ritme d’un concert de piano, bateria, baix i guitarra elèctrica. Un detall que ens feu somniar desperts, i d’una plasticitat difícilment equiparable. Fugint de la pura acrobàcia i plantejant la dansa entre el risc i el somni, allí mateix, a la façana de l’edifici Telefònica, com un somni públic perfecte per a la cloenda d’una vesprada de maig.

De camí a pont de fusta vaig apreciar el dispositiu implementat per a la festivitat de la Mare de Déu. Després de fer mala cara m’adoní de que a aquesta ciutat s’havia dinamitzat i articulat un espai alternatiu amb una sensibilitat força diferent a la del senyor bisbe, al menys per una estona. Queda molt a fer, però anem fent camí. Manifeste, des d’ací, la meua gratitud perquè els que compartirem l’espai aquella vesprada no vàrem haver de pagar un cèntim per fer-ho.

 

 

 

Nueva Cultura

Related Posts
Leave a reply